El Retrat de Dorian Gray

Más información sobre el libro

Així que creus que només Déu veu les ànimes, Basil? Afastiga el teló i veuràs la meva. Dorian, amb una veu dura i cruel, desafia Hallward, que, preocupat, li pregunta si està boig o si només està jugant. Dorian arrenca el teló i el llença a terra, provocant una exclamació d'horror del pintor en veure el rostre hideux que li somreia a la tela. Hi havia alguna cosa en la seva expressió que el va omplir de fàstic i repugnància. Era el rostre de Dorian Gray el que mirava! L'horror no havia destruït completament la seva sorprenent bellesa; encara quedaven reflexos d'or en els seus cabells i un toc de vermell a la boca sensual. Els ulls, encara amb un to de blau bell, mantenien alguna cosa de la seva bellesa. Era Dorian, però qui havia pintat aquest quadre? Li semblava reconèixer el seu propi estil, i el marc era també seu. Era una idea monstruosa, i, malgrat tot, va sentir por. Va agafar una espelma i la va sostenir davant del retrat, on el seu nom apareixia en un brillant vermell.