El dia que vaig marxar

A prop de fer 50 anys, un dia lautor decideix que vol «desaparèixer dell mateix», deixar-ho tot i marxar un temps a França, a aprendre francès, la llengua que quan era petit significava per als seus pares la del país de la llibertat i que ara havia estat arraconada per lomnipresent anglès. I sen va uns mesos a Aix-en-Provence, on es troba amb ell mateix i amb el plaer de viure amb calma. Compleix així un somni que molts tenim: el de fer un canvi de vida.«(...) volia asseurem a la terrassa dun bar, demanar un Pastís, treure la llibreta i transcriure lletres de cançons en francès de Serge Gainsbourg, de La Grande Sophie, de Benjamin Biolay o de Dominique A, i fer el que fem tots, subratllar aquelles frases que sembla que ens donin la raó en les decisions que acabem de prendre: marxar un temps a França quan tens els 50 anys a tocar, quan veus que els teus pares comencen el camí danar-sen i tu, que no tens fills, decideixes anar-ten abans, per lleugeresa, per por o potser per reunir una mica de coratge pels anys que vindran: «la vie nest pas finie, la vie nest pas passé». Ho cantava Dominique A i ho subratllava jo: la vida no shavia acabat.Aquell temps, a França, ho volia fer tot cada dia i no sabia per on començar.»